El mes que ve tancarem la dotzena temporada. Llavors arribarà el moment de fer balanç de la programació de la temporada 2006-2007. Mentrestant per fer una primera aproximació, el primer que em ve al cap és una idea de fragilitat.
L’oferta cultural que produeix l’associació cultural Anima’t centrada bàsicament en l’escena emergent i intermèdia tan estatal com internacional cobreix —segons el meu modest parer— molts gustos i exigències. Només cal mirar els cartells dels festivals més importants de l’Estat per adonar-nos del que podem veure als modestos escenaris de Tarragona. I és que els aficionats viuen en aquests moments una situació privilegiada. Amb aquestes afirmacions no vull fer autobombo, només constato una realitat sovint menystinguda pels mitjans de comunicació, que tal i com diu Joan Sardà a la Guía universal del jazz moderno (Ma non Troppo, 2006), sovint ocupen més lloc als mitjans el tancament de les sales que la programació de tota una temporada.
Durant la temporada d’enguany hi ha hagut diversos problemes amb dues sales de la ciutat, potser les dues amb més renom: El Cau i la Sala Zero, la qual cosa ha fet trontollar bona part de l’oferta de música en viu de la ciutat, un gegant amb peus de fang. Un exemple clar de la debilitat de la indústria cultural de la ciutat, però també una mostra de la necessitat de polítiques que a Barcelona ja han adquirit el rang de promesa electoral.
De moment per combatre els tancaments o les suspensions de programació hem iniciat des d’Anima’t una nova línia de programació a Reus —Blanc Minibar— i Salou —Zeppelin—. El Camp de Tarragona és una realitat que com a segona àrea amb més poblada del Principat, encara que només sigui per això, comptarà culturalment. I Anima’t no vol només existir en un territori, sinó que vol que aquest territori sigui un referent per a la cultura contemporània.
Els problemes no són nous i les solucions de moment sembla que no arriben. Pel que sembla continuarem patint la falta d’una política cultural clara pel que fa a tots els agents d’aquest sector. Les administracions continuaran consolidant artistes consolidats i els creadors locals reclamant espai. I, mentrestant la formació, els equipaments i l’estructuració del territori quedarà pendent. Bé no hi ha més cera que la que crema ja que la política cultural del país en general no admet ni crítica ni debat.
I davant d’aquest panorama passen coses impressionants que no fan res més que demostrar que la cultura, no el consum cultural, només existeix si els ciutadans són actors i no espectadors. Quan deia impressionants pensava en el Teatre Sala Trono i amb la programació estable de dansa que enguany han encetat. És curiós, crec que es pot sostenir que Tarragona és una ciutat amb una escassa tradició teatral, només cal recordar que no hem conservat cap teatre històric —un indicador que fa fiblades al cor—, però mentrestant, des de fa tres temporades, tenim una programació de teatre alternatiu insòlita. Segurament en el desert teatral tarragoní hi deu haver dos oasis: el Grup Escènic Atenea i el Col·lectiu de Teatre Necessari Trono Villegas.
En aquests moments m’interrogo per la tradició de dansa, de dansa contemporània. Desconec aquest sector de les arts escèniques sempre reivindicat, però m’atreviria a dir que segur que la tradició teatral és més important. El fet és que des d’aquesta temporada al Teatre Sala Trono hi fan un funció cada quinze dies amb èxit de públic fins a la data. I això passa a Tarragona! (?) Sí senyor, tenim una oferta cultural dins de l’escena que hem esmentat envejable per la major part de ciutats de l’Estat, però no tenim ni infraestructures ni formació a l’alçada de l’oferta. Pasqua abans de Rams
Nei Torrell. Abril 2007 Tarragona
L’oferta cultural que produeix l’associació cultural Anima’t centrada bàsicament en l’escena emergent i intermèdia tan estatal com internacional cobreix —segons el meu modest parer— molts gustos i exigències. Només cal mirar els cartells dels festivals més importants de l’Estat per adonar-nos del que podem veure als modestos escenaris de Tarragona. I és que els aficionats viuen en aquests moments una situació privilegiada. Amb aquestes afirmacions no vull fer autobombo, només constato una realitat sovint menystinguda pels mitjans de comunicació, que tal i com diu Joan Sardà a la Guía universal del jazz moderno (Ma non Troppo, 2006), sovint ocupen més lloc als mitjans el tancament de les sales que la programació de tota una temporada.
Durant la temporada d’enguany hi ha hagut diversos problemes amb dues sales de la ciutat, potser les dues amb més renom: El Cau i la Sala Zero, la qual cosa ha fet trontollar bona part de l’oferta de música en viu de la ciutat, un gegant amb peus de fang. Un exemple clar de la debilitat de la indústria cultural de la ciutat, però també una mostra de la necessitat de polítiques que a Barcelona ja han adquirit el rang de promesa electoral.
De moment per combatre els tancaments o les suspensions de programació hem iniciat des d’Anima’t una nova línia de programació a Reus —Blanc Minibar— i Salou —Zeppelin—. El Camp de Tarragona és una realitat que com a segona àrea amb més poblada del Principat, encara que només sigui per això, comptarà culturalment. I Anima’t no vol només existir en un territori, sinó que vol que aquest territori sigui un referent per a la cultura contemporània.
Els problemes no són nous i les solucions de moment sembla que no arriben. Pel que sembla continuarem patint la falta d’una política cultural clara pel que fa a tots els agents d’aquest sector. Les administracions continuaran consolidant artistes consolidats i els creadors locals reclamant espai. I, mentrestant la formació, els equipaments i l’estructuració del territori quedarà pendent. Bé no hi ha més cera que la que crema ja que la política cultural del país en general no admet ni crítica ni debat.
I davant d’aquest panorama passen coses impressionants que no fan res més que demostrar que la cultura, no el consum cultural, només existeix si els ciutadans són actors i no espectadors. Quan deia impressionants pensava en el Teatre Sala Trono i amb la programació estable de dansa que enguany han encetat. És curiós, crec que es pot sostenir que Tarragona és una ciutat amb una escassa tradició teatral, només cal recordar que no hem conservat cap teatre històric —un indicador que fa fiblades al cor—, però mentrestant, des de fa tres temporades, tenim una programació de teatre alternatiu insòlita. Segurament en el desert teatral tarragoní hi deu haver dos oasis: el Grup Escènic Atenea i el Col·lectiu de Teatre Necessari Trono Villegas.
En aquests moments m’interrogo per la tradició de dansa, de dansa contemporània. Desconec aquest sector de les arts escèniques sempre reivindicat, però m’atreviria a dir que segur que la tradició teatral és més important. El fet és que des d’aquesta temporada al Teatre Sala Trono hi fan un funció cada quinze dies amb èxit de públic fins a la data. I això passa a Tarragona! (?) Sí senyor, tenim una oferta cultural dins de l’escena que hem esmentat envejable per la major part de ciutats de l’Estat, però no tenim ni infraestructures ni formació a l’alçada de l’oferta. Pasqua abans de Rams
Nei Torrell. Abril 2007 Tarragona
Potser abans de parlar d'Atenea hauries de tenir present que al Magatzem també hi ha una programació estable de teatre. I que a Tarragona hi ha nombrosos grups de teatre que ofereixen creacions molt més "contemporànies". Crec que no només és el sector de la dansa el que desconeixes.
ResponElimina