La crisi de les infraestructures

La crisi que patim amb les infraestructures està rebregant els ciutadants que viuen i treballen en aquest país. Paciència i resignació. Tanmateix, sembla que amb això hi ha una versió tarragonina. En el nostre cas, per marcar el fet diferencial, les infraestructures tenen l’adjectiu afegit de culturals. Aquest estiu, tal i com intentem fer de tant en tant des de l’associació, reflexionavem amb agents musicals de la província sobre què fem i com ho fem. Vaja per veure com anem..., i un músic àmpliament reconegut afirmava que el Baix Penedès marca la frontera entre Catalunya i la resta: el sud. La qual cosa crea una mena de Catalunya que no existeix. Per certificar-ho només cal veure les programacions i els continguts dels mitjans de comunicació, sobretot els públics. (Clar que algun cínic podria dir que només cal veure les programacions...) Tot i que ens va fer certa gràcia als que ho vam sentir, el temps malauradament ens ha anat donant indicadors que traven l’afirmació... És més fàcil saber que passa a París, Londres o Madrid, que no pas el que fa un pobre galifardeu a Falset o a Reus.

Bé, però no marxem d’estudi: les infraestructures. Els equipaments culturals de la ciutat de Tarragona amb el tancament temporal del Teatre Metropol i el trasllat del Festival In-somni de l’Auditori del Camp de Mart a la Sala Zero, per posar dos exemples que toquen de prop l’activitat de l’associació cultural Anima’t, no han fet res més que evidenciar la precarietat dels equipaments culturals de la ciutat. Algú pot dir que això no és cap novetat, d’acord, però el que ningú pot negar és que aquests fets són greus. I davant de la gravetat la societat civil hauria de pressionar a les administracions públiques. I les administracions públiques i els seus gestors polítics i tècnics haurien de posar remei als problemes que per això els ciutadans els han dipositat la seva confiança. És evident que a la ciutat de Tarragona li cal un pla d’equipaments que doni resposta a les necessitats existents i polítiques culturals que facin crèixer les iniciatives privades perquè cal no oblidar que la riquesa cultural d’un territori la donen els que l’habiten no les seves programacions. Però, també és imprescindible que hi hagi una política cultural definida que expliqui quina és la fulla de ruta que ens permetrà arribar a la candidatura de Tarragona com a Capital europea de la cultural el 2016. La candidatura cala aparellar-la a una sèrie d’equipaments i de realitats —per dir-ho amb un mot genèric—. Potser és una ingenuitat pensar en un auditori, un teatre competitiu amb capacitat i prestacions, un cinema on es puguin veure pel·lícules clàssiques i contemporànies dignament, una sala d’exposicions de com a mínim 500 m2 diàfans i al centre, centres de formació actualitzats, etc.

Nei Torrell, TCC 72, desembre del 2007, Tarragona