El 17 d’octubre, la Compagnie d’Avril de Martigues (a la vora de Marsella) va representar per primera vegada en francès El tragaluz d’Antonio Buero Vallejo a la Sala Trono.
A finals d’agost jo havia vingut a Tarragona amb la Magali, que interpreta el paper de la mare, per veure la sala. El principi del Tragaluz és que uns investigadors del segle XXX projecten simultàniament imatges del segle XX que provenen de tres espais diferents: un menjador, un despatx i la terrassa d’un cafè. Problema: com encabir tot això en un escenari de 5 x 5 metres!? La Compagnie d’Avril, Anima’t i la Sala Trono van decidir superar aquest desafiament artístic.
I durant tot el mes de setembre vam treballar a Marsella, recreant l’espai de la Sala Trono.
Entre els dies 12 i 14 de setembre vam acollir a Marsella un autobús amb 34 tarragonins per dos vespres de concert amb els genials grups Murmur i La Thorpe Brass, que van saber entrar amb bon peu a la sala Le Balthazar.
El dimecres 15 d’octubre, estem a punt per sortir, lloguem una furgoneta per transportar tot el decorat, i a la carretera! En total: 11 persones, 3 vehicles, 600 quilòmetres, pluja; arribada a les 2h de la matinada. Feliçment, el David, l’Eli i la Núria (d’Anima’t) ens esperen per portar-nos a les seves cases, on ens han preparat unes habitacions molt acollidores.
Dijous 16, a les 10h, instal·lem el nostre decorat a la sala. Emoció, perquè després d’haver obligat els actors a fer règim durant un mes (broma), la sala els sembla fins i tot gran, quan hi arribem. Comptem amb dos tècnics que funcionen com quatre i ens ajuden a trobar sistemes genials: pengen del sostre un projector de diapositives, instal·len una cortina de fons d’escena que es pot obrir i tancar en pocs segons; també s’han d’inventar sistemes per mantenir les portes obertes, perquè utilitzem fins i tot la porta d’emergència i la porta d’entrada del públic. Àngela, que s’ocupa de la producció de Trono, ens diu que mai no ha vist tantes persones sobre l’escenari del seu teatre.
Tot just acabem d’enllestir els efectes de llum, i cal córrer cap a l’Escola Oficial d’Idiomes, on anem a presentar el nostre treball als estudiants de francès. Acabem el nostre assaig general a les 23:30; i estem contents de ser a Catalunya... i a tots els bars ens diuen que ja no serveixen menjars. Plou, ens morim de gana i de fred: el mite de la vida nocturna i calorosa a Espanya a punt d’enfonsar-se? Llavors, sorgeix de la foscor el nostre salvador, David, que ens aconsegueix vino i tortilla i ens convida (tots 11) a casa seva i ens ofereix pa amb tomàquet. L’intercanvi «cultural» continua.
Divendres 17: el gran dia. Al matí gravem la banda sonora de l’obra, i els actors descansen mentre jo surto entrevistada en directe per l’emissora de ràdio OnaTarragona. A les 17h comença la primera representació, amb un públic constituït essencialment per alumnes de l’Escola Oficial d’Idiomes, als quals agraïm la seva presència i també l’esforç que ha fet l’EOI per pagar el preu de les seves entrades, i tota la difusió que ha fet de l’activitat. També hi ha alguns herois que no comprenen el francès –no oblidarem mai aquesta prova d’amistat. A les 21:30h, per la segona representació, hem de rebutjar algunes persones perquè, malgrat el preu de 5 euros, totes les entrades han estat venudes. Els actors estaven extremadament cansats, però el públic sembla haver apreciat la seva feina, ja que els membres de Trono Villegas ens proposen de realitzar un nou intercanvi entre les dues companyies de teatre, i un espectador que vam conèixer dissabte mentre recollíem el decorat ens va explicar que havia estat discutint el sentit de l’obra durant tota la vetllada, i va agrair (en francès) als actors que la seva actuació es pogués seguir fins i tot si un no comprenia pas tot el text.
Per clausurar l’intercanvi, ens repartim unes coques de ceba i fem un brindis amb cava. Després sortim cap a la Sala Zero, on retrobarem moltes de les persones que van venir a Marsella; la nostra rubia (Mélanie, que ha interpretat Encarna al Tragaluz) té un èxit considerable, i amb l’ajut de l’alcohol totes les llengües es fan entendre. Quan tanquen la sala, la pluja persisteix, tot és més confús, els camins se separen i algú acaba la nit en algun racó de la ciutat...
Dissabte a la tarda, després de les nostres 6 hores de carretera, descarreguem el decorat al lloc on hem d’actuar tres dies després, i retornem el cotxe de lloguer. A la tornada, tots tenim tan sols una idea al cap: REPETIR UN TIPUS D’INTERCANVI COM AQUEST.
Text: Cécile Barnéoud
Desembre 2003 Tarragona
A finals d’agost jo havia vingut a Tarragona amb la Magali, que interpreta el paper de la mare, per veure la sala. El principi del Tragaluz és que uns investigadors del segle XXX projecten simultàniament imatges del segle XX que provenen de tres espais diferents: un menjador, un despatx i la terrassa d’un cafè. Problema: com encabir tot això en un escenari de 5 x 5 metres!? La Compagnie d’Avril, Anima’t i la Sala Trono van decidir superar aquest desafiament artístic.
I durant tot el mes de setembre vam treballar a Marsella, recreant l’espai de la Sala Trono.
Entre els dies 12 i 14 de setembre vam acollir a Marsella un autobús amb 34 tarragonins per dos vespres de concert amb els genials grups Murmur i La Thorpe Brass, que van saber entrar amb bon peu a la sala Le Balthazar.
El dimecres 15 d’octubre, estem a punt per sortir, lloguem una furgoneta per transportar tot el decorat, i a la carretera! En total: 11 persones, 3 vehicles, 600 quilòmetres, pluja; arribada a les 2h de la matinada. Feliçment, el David, l’Eli i la Núria (d’Anima’t) ens esperen per portar-nos a les seves cases, on ens han preparat unes habitacions molt acollidores.
"foto"
Dijous 16, a les 10h, instal·lem el nostre decorat a la sala. Emoció, perquè després d’haver obligat els actors a fer règim durant un mes (broma), la sala els sembla fins i tot gran, quan hi arribem. Comptem amb dos tècnics que funcionen com quatre i ens ajuden a trobar sistemes genials: pengen del sostre un projector de diapositives, instal·len una cortina de fons d’escena que es pot obrir i tancar en pocs segons; també s’han d’inventar sistemes per mantenir les portes obertes, perquè utilitzem fins i tot la porta d’emergència i la porta d’entrada del públic. Àngela, que s’ocupa de la producció de Trono, ens diu que mai no ha vist tantes persones sobre l’escenari del seu teatre.
Tot just acabem d’enllestir els efectes de llum, i cal córrer cap a l’Escola Oficial d’Idiomes, on anem a presentar el nostre treball als estudiants de francès. Acabem el nostre assaig general a les 23:30; i estem contents de ser a Catalunya... i a tots els bars ens diuen que ja no serveixen menjars. Plou, ens morim de gana i de fred: el mite de la vida nocturna i calorosa a Espanya a punt d’enfonsar-se? Llavors, sorgeix de la foscor el nostre salvador, David, que ens aconsegueix vino i tortilla i ens convida (tots 11) a casa seva i ens ofereix pa amb tomàquet. L’intercanvi «cultural» continua.
Divendres 17: el gran dia. Al matí gravem la banda sonora de l’obra, i els actors descansen mentre jo surto entrevistada en directe per l’emissora de ràdio OnaTarragona. A les 17h comença la primera representació, amb un públic constituït essencialment per alumnes de l’Escola Oficial d’Idiomes, als quals agraïm la seva presència i també l’esforç que ha fet l’EOI per pagar el preu de les seves entrades, i tota la difusió que ha fet de l’activitat. També hi ha alguns herois que no comprenen el francès –no oblidarem mai aquesta prova d’amistat. A les 21:30h, per la segona representació, hem de rebutjar algunes persones perquè, malgrat el preu de 5 euros, totes les entrades han estat venudes. Els actors estaven extremadament cansats, però el públic sembla haver apreciat la seva feina, ja que els membres de Trono Villegas ens proposen de realitzar un nou intercanvi entre les dues companyies de teatre, i un espectador que vam conèixer dissabte mentre recollíem el decorat ens va explicar que havia estat discutint el sentit de l’obra durant tota la vetllada, i va agrair (en francès) als actors que la seva actuació es pogués seguir fins i tot si un no comprenia pas tot el text.
Per clausurar l’intercanvi, ens repartim unes coques de ceba i fem un brindis amb cava. Després sortim cap a la Sala Zero, on retrobarem moltes de les persones que van venir a Marsella; la nostra rubia (Mélanie, que ha interpretat Encarna al Tragaluz) té un èxit considerable, i amb l’ajut de l’alcohol totes les llengües es fan entendre. Quan tanquen la sala, la pluja persisteix, tot és més confús, els camins se separen i algú acaba la nit en algun racó de la ciutat...
Dissabte a la tarda, després de les nostres 6 hores de carretera, descarreguem el decorat al lloc on hem d’actuar tres dies després, i retornem el cotxe de lloguer. A la tornada, tots tenim tan sols una idea al cap: REPETIR UN TIPUS D’INTERCANVI COM AQUEST.
Text: Cécile Barnéoud
Desembre 2003 Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada