No descobreixo res si dic que un teatre és un procés de construcció quan parlem d'un edifici on s'hi fa teatre. Però si ens situem en l'acte, en el teatre com a acte, resulta que, i aquesta vegada en sentit metafòric respecte del primer, també es fa servir la paraula construcció i en la seva vessant més humana: la construcció d'un personatge. Evidentment on li escau a la perfecció el primer sentit, seguint en el terreny del teatre, és en la construcció d'una escenografia.
I desprès d'aquesta introducció, que quan la llegeixo jo mateixa pregunto: on va a parar?
Escullo parlar d'escenografia.
El Col·lectiu de Teatre Necessari Trono Villegas ha dut a terme uns quants actes teatrals i les escenografies han variat molt tant en estil (cada una té una firma diferent) com en funció (al·legòrica, realista, útil...). Això sí, amb una pulsació que va de la següent manera: desprès d'una escenografia pesada (de pes) en venia una de lleugera i a la inversa.
Aprofito per dir que la pròxima, si seguim la pulsació, toca pesada...
Entremig d'aquest anar i venir d'escenografies, i animats, mai tan ben dit, pel Nei Torrell (Anima't serveis culturals, TCC), el Col·lectiu decideix incloure en el seu si : El Teatre Sala Trono (TST).
TST que era un element del Projecte del Col·lectiu, tímidament provat feia un temps i posat en acte el febrer de 2003.
I perquè parlo de construcció i d'escenografies?
Perquè en el TST, com a Sala de petit format que és, poques escenografies hi caben. Hi poden haver en escena elements practicables, elements d'utillatge, però escenografies... allò que se'n diu escenografies, poques.
És des d'una mancança, doncs, que he escollit escriure, mancança que sense ser imprescindible per fer teatre, sempre s'agraeix una escenografia que vesteixi i serveixi bé una peça teatral.
És així, i ja ens ho diuen de petits: "no es pot tenir tot". Ara bé, tampoc cal que la privació presideixi tota l'escena. És per això que m'atreveixo a fer una valoració del TST, en termes de construcció. Valoració que ens ha arribat del públic i els actors i actrius que durant sis mesos han passat pel teatre: el públic diu que s'hi sent a gust i els comediants diuen que s'hi treballa bé.
No dubto que parlo en nom de tots els implicats en el Projecte quan dic que això ens satisfà el suficient com per donar per bons els sis mesos de construcció, reconstrucció, invenció, reciclatge... i més, que ens va suposar el TST des de setembre 2002 a febrer 2003. I és que, potser, sense adonar-nos vam construir una altra escenografia.
Ara no es tracta de que el que hi ha com escenografia (un teatre) cobreixi el que no hi ha hagut i potser no hi haurà (escenografies), cada cosa al seu "lloc", però si estem ajudant a que el teatre se serveixi bé, estem contents. I encara ho estaríem més si el cantó esquerra (amb la Catedral de cara) del carrer Major, que té places i racons preciosos, brilles més. No crec que sigui qüestió de molts diners, sinó d'inventiva amb criteri teatral per fer-hi unes quantes "escenografies".
Més endavant caldrà fer més valoracions, és clar, de la programació, del manteniment..., convido a que es facin articles al respecte.
I, de si a Tarragona li cal o li fa un servei un teatre d'aquestes característiques, crec que tinc dues menes de resposta:
Una resposta és que, a tall d'exemple, Anima't celebrarà el desè aniversari aviat i això em fa pensar que sí, que a Tarragona tant es pot sostenir el teatre de petit format, com el cinema o la música no estrictament comercials.
L'altra resposta està basada en que crec que el teatre en general és tant necessari pel públic com el públic pel teatre. Tinc raó?
M'agradaria tenir-la, així que tarragon@ns i no tarragon@ns, contemplem anar al teatre, a l'hora de sortir, sigui on sigui.
Text: M. Àngela Gallofré Pujol
Desembre 2003 Tarragona
I desprès d'aquesta introducció, que quan la llegeixo jo mateixa pregunto: on va a parar?
Escullo parlar d'escenografia.
El Col·lectiu de Teatre Necessari Trono Villegas ha dut a terme uns quants actes teatrals i les escenografies han variat molt tant en estil (cada una té una firma diferent) com en funció (al·legòrica, realista, útil...). Això sí, amb una pulsació que va de la següent manera: desprès d'una escenografia pesada (de pes) en venia una de lleugera i a la inversa.
Aprofito per dir que la pròxima, si seguim la pulsació, toca pesada...
Entremig d'aquest anar i venir d'escenografies, i animats, mai tan ben dit, pel Nei Torrell (Anima't serveis culturals, TCC), el Col·lectiu decideix incloure en el seu si : El Teatre Sala Trono (TST).
TST que era un element del Projecte del Col·lectiu, tímidament provat feia un temps i posat en acte el febrer de 2003.
I perquè parlo de construcció i d'escenografies?
Perquè en el TST, com a Sala de petit format que és, poques escenografies hi caben. Hi poden haver en escena elements practicables, elements d'utillatge, però escenografies... allò que se'n diu escenografies, poques.
És des d'una mancança, doncs, que he escollit escriure, mancança que sense ser imprescindible per fer teatre, sempre s'agraeix una escenografia que vesteixi i serveixi bé una peça teatral.
És així, i ja ens ho diuen de petits: "no es pot tenir tot". Ara bé, tampoc cal que la privació presideixi tota l'escena. És per això que m'atreveixo a fer una valoració del TST, en termes de construcció. Valoració que ens ha arribat del públic i els actors i actrius que durant sis mesos han passat pel teatre: el públic diu que s'hi sent a gust i els comediants diuen que s'hi treballa bé.
No dubto que parlo en nom de tots els implicats en el Projecte quan dic que això ens satisfà el suficient com per donar per bons els sis mesos de construcció, reconstrucció, invenció, reciclatge... i més, que ens va suposar el TST des de setembre 2002 a febrer 2003. I és que, potser, sense adonar-nos vam construir una altra escenografia.
Ara no es tracta de que el que hi ha com escenografia (un teatre) cobreixi el que no hi ha hagut i potser no hi haurà (escenografies), cada cosa al seu "lloc", però si estem ajudant a que el teatre se serveixi bé, estem contents. I encara ho estaríem més si el cantó esquerra (amb la Catedral de cara) del carrer Major, que té places i racons preciosos, brilles més. No crec que sigui qüestió de molts diners, sinó d'inventiva amb criteri teatral per fer-hi unes quantes "escenografies".
Més endavant caldrà fer més valoracions, és clar, de la programació, del manteniment..., convido a que es facin articles al respecte.
I, de si a Tarragona li cal o li fa un servei un teatre d'aquestes característiques, crec que tinc dues menes de resposta:
Una resposta és que, a tall d'exemple, Anima't celebrarà el desè aniversari aviat i això em fa pensar que sí, que a Tarragona tant es pot sostenir el teatre de petit format, com el cinema o la música no estrictament comercials.
L'altra resposta està basada en que crec que el teatre en general és tant necessari pel públic com el públic pel teatre. Tinc raó?
M'agradaria tenir-la, així que tarragon@ns i no tarragon@ns, contemplem anar al teatre, a l'hora de sortir, sigui on sigui.
Text: M. Àngela Gallofré Pujol
Desembre 2003 Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada