El passat diumenge 22 d’abril, la pantalla de l’Antiga Audiència va plegar-se per últim cop aquesta temporada, i ho fèiem amb una producció catalana: Salvador de Manuel Huerga, que ha estat la pel·lícula que dóna un alè d’esperança a la producció cinematogràfica catalana i que ens porta a fer una reflexió de l’estat en el que es troba el cinema actualment.
El cinema no està passant per un dels millors moments, l’any passat va estar marcat pels moviments empresarials que han provocat la concentració dels grans grups multinacionals, mentrestant les petites sales tradicionals van tancant. La majoria, situades dins de les ciutats, van convertint-se en botigues, espais comercials, hotels i, fins i tot, cerveseries. A aquesta realitat se li ha de sumar l’arribada del cinema digital. A Barcelona ja tenim un festival destinat a la promoció d’aquest tipus de cinema i molts festivals consagrats tenen una secció on només participen pel·lícules rodades en aquest format que abarateix els costos d’edició. Aquest fet provoca que realitzadors amb pocs recursos econòmics puguin realitzar pel·lícules que sorprenen als amants del cinema, però que mai tindran cabuda a les sales d’exhibició dels multicinemes. Sembla que la balança que sospesa el cinema com eina cultural o d’oci, es decanta cada cop més cap a l’oci, quedant la cultura en un segon pla, ja que el seu rendiment econòmic és molt menor. El cinema, tal i com el coneixem ara, està en continua evolució i el format en 35 mm quedarà reduït al culte dels amants del setè art, com ja ho és el 9,5 mm o el 16 mm, i com ho és el vinil per als amants de la música.
Les conseqüències són ben clares, la pirateria ha provocat un daltabaix en les produccions musicals i les vendes de discos han disminuït considerablement els últims anys, això també s’ha notat en la producció cinematogràfica, on la contínua millora d’Internet ha fet possible la descàrrega de pel·lícules en poques hores, amb una qualitat cada vegada millor, disminuint així el públic que es desplaça als multicinemes situats a les perifèries de les grans ciutats. Aquest fet no s’ha de considerar com quelcom negatiu per a la distribució dels productes cinematogràfics, ja que aconsegueix que obres, que d’un altra manera, serien complicades de distribuir, arribin a tot aquell que li pugui interessar. Però, sí que és cert que la indústria és perjudicada, ja que els ingressos de l’exhibició queden reduïts als incondicionals de l’oci.
Per tot això és necessari el recolzament a les monosales, als cineclubs i a d’altres centres d’exhibició per part de l’administració, on puguem continuar gaudint del cinema amb les millors condicions tècniques possibles, ja que és una de les vessants artístiques que ens arriben d’una manera més ràpida, pràctica i fàcil, contribueix a l’educació i té una influència molt més gran de la que ens podríem imaginar en el comportament social. Per tant és una de les eines més importants de transmissió cultural, i si Tarragona vol ser Capital de la Cultura l’any 2016 la realitat encara deix molt que desitjar.
David Aragonès. Maig 2007 Tarragona
El cinema no està passant per un dels millors moments, l’any passat va estar marcat pels moviments empresarials que han provocat la concentració dels grans grups multinacionals, mentrestant les petites sales tradicionals van tancant. La majoria, situades dins de les ciutats, van convertint-se en botigues, espais comercials, hotels i, fins i tot, cerveseries. A aquesta realitat se li ha de sumar l’arribada del cinema digital. A Barcelona ja tenim un festival destinat a la promoció d’aquest tipus de cinema i molts festivals consagrats tenen una secció on només participen pel·lícules rodades en aquest format que abarateix els costos d’edició. Aquest fet provoca que realitzadors amb pocs recursos econòmics puguin realitzar pel·lícules que sorprenen als amants del cinema, però que mai tindran cabuda a les sales d’exhibició dels multicinemes. Sembla que la balança que sospesa el cinema com eina cultural o d’oci, es decanta cada cop més cap a l’oci, quedant la cultura en un segon pla, ja que el seu rendiment econòmic és molt menor. El cinema, tal i com el coneixem ara, està en continua evolució i el format en 35 mm quedarà reduït al culte dels amants del setè art, com ja ho és el 9,5 mm o el 16 mm, i com ho és el vinil per als amants de la música.
Les conseqüències són ben clares, la pirateria ha provocat un daltabaix en les produccions musicals i les vendes de discos han disminuït considerablement els últims anys, això també s’ha notat en la producció cinematogràfica, on la contínua millora d’Internet ha fet possible la descàrrega de pel·lícules en poques hores, amb una qualitat cada vegada millor, disminuint així el públic que es desplaça als multicinemes situats a les perifèries de les grans ciutats. Aquest fet no s’ha de considerar com quelcom negatiu per a la distribució dels productes cinematogràfics, ja que aconsegueix que obres, que d’un altra manera, serien complicades de distribuir, arribin a tot aquell que li pugui interessar. Però, sí que és cert que la indústria és perjudicada, ja que els ingressos de l’exhibició queden reduïts als incondicionals de l’oci.
Per tot això és necessari el recolzament a les monosales, als cineclubs i a d’altres centres d’exhibició per part de l’administració, on puguem continuar gaudint del cinema amb les millors condicions tècniques possibles, ja que és una de les vessants artístiques que ens arriben d’una manera més ràpida, pràctica i fàcil, contribueix a l’educació i té una influència molt més gran de la que ens podríem imaginar en el comportament social. Per tant és una de les eines més importants de transmissió cultural, i si Tarragona vol ser Capital de la Cultura l’any 2016 la realitat encara deix molt que desitjar.
David Aragonès. Maig 2007 Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada