Llums i ombres

I amb la programació de maig finalitza aquesta temporada, la dotzena de Tarragona Cultura Contemporània (TCC). Després de dotze anys queda fora de lloc parlar en termes com revelació o confirmació. Tarragona té la millor oferta de música popular contemporània i de cinema no comercial de la província: és un fet. Una oferta segurament sobredimensionada si es pren com a referència la població que té la ciutat i, principalment, el seu públic, cosa que constitueix tot un luxe.

Parlem de llums per la gran qualitat de la selecció musical i cinematogràfica que ha proposat enguany el TCC. Aquesta temporada hem gaudit dels concerts de The Ladybug Transistor, Fundación Tony Manero, Los Fulanos, Nacho Vegas, The Toasters, EA!, Los Deltonos, Sr. Chinarro, Eef Barzelay (Clem Snide), Quimi Portet, Matt Elliott, Darren Hayman (Hefner), SFDK, Tote King… Primeres figures que no costa veure en festivals per tota la geografia peninsular. Però també hem descobert artistes de l’anomenada «escena intermitja» que ens han sorprès, com Blues Brother Castro, ET Explore Me, Apse, Rosolina Mar, Ghouls’n’Ghosts, If Lucy Fell, François Cambuzat, The Joe K-Plan, Alarmaman… I pel·lícules de directors com Kim Ki-Duk, Kaurismäki, Ozu, Frears, Wenders, Solondz, Loach, Miike, Winterbottom, Godard, Von Trier… Cinema que, d’altra manera, difícilment s’hagués projectat a la província.

Però també hi han hagut ombres, com el tancament de la Sala Zero. Tarragona té, afortunadament, una oferta sobredimensionada pel que fa a la seva població, sí. Però també és veritat que per al seu tamany té un dèficit d’infraestructures culturals inquietant. Si durant l’onzena temporada perdíem la sala de major aforament fins aleshores, la Sala Golfus, enguany hem perdut la més gran que ens quedava, la Zero. Per no parlar de la resta d’espais que s’han anat tancant en els darrers tres mesos.

No és el moment d’assenyalar ningú ni el lloc, sinó de posar sobre la taula que manquen espais: sales de concerts i sales per projectar cinema en condicions. I s’ha de dir de manera clara i directa, però sense enterbolir la programació de la qual, setmana rera setmana, gaudeix la ciutat. Com bé deia en Nei Torrell el mes passat, sembla que el tancament d’una sala té més pes per als mitjans de comunicació que una programació estable i de qualitat.

De moment, el TCC ha apostat per obrir-se al Camp de Tarragona, començant a programar al Zeppelin de Salou i al Blanc Minibar de Reus. I aquesta ha estat una de les principals novetats —positives— de la dotzena temporada, tot just quan també el Teatre Sala Trono ha emprès el mateix camí, decidint portar els espectacles que programa al Teatre Principal de Valls. Així estan les coses.

L’octubre tornarà el TCC i veurem com continua. Esperem, això sí, que la selecció de la tretzena temporada sigui tant encertada com la dels darrers anys.

Salva Miranda. Maig 2007 Tarragona