El futur de l’exhibició cinematogràfica

Diari de Tarragona, 01/11/09

És evident que la situació actual de l’exhibició cinematogràfica —el tancament dels cinemes Lauren és el darrer capítol que malauradament no comportarà una política cultural que vagi més enllà de les properes eleccions— respon a una manca de planificació absoluta per part de les administracions públiques. I en aquest context són sorprenents les adhesions que han tingut algunes iniciatives a Internet en defensa del cinema a la ciutat.

Evidentment, les empreses exhibidores tenen dret a tancar i a buscar el negoci allà on n’hi hagi. Però també és evident que les societats avançades culturalment parlant, és a dir, amb una exhibició/formació/producció cultural consolidada, protegeixen el cinema com a expressió cultural i social. Només cal posar l’exemple de Girona i el Cinema Truffaut que és gestionat pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona i membre de la xarxa Europa Cinemas (Unió Europea). De fet, el cinema, l’art per excel·lència del segle passat i la base sobre la qual se sustenten la major part de les expressions artístiques del nostre temps, és ignorada pels nostres polítics locals. Fer polítiques cinematogràfiques públiques no és fer cinema a la fresca ni projeccions gratuïtes; és crear públics, cultura cinematogràfica tot transformant hàbits de consum culturals, teixit associatiu, esperit crític, etc. Les polítiques culturals dels nostres municipis no han fet res davant del tancament dels cinemes ni res per vetllar pel tràspas d’aquest bé cultural a les noves generacions i hauran d’assumir aquest pecat cultural, tal i com s’ha hagut d’assumir l’enderrocament del Teatre Principal de la Rambla Vella a la dècada dels setanta, per citar un exemple de regust amarg.

L’exhibició comercial al centre de les ciutats és un model caduc que a Tarragona no és sostenible. Els aficionats al cinema només tindran algunes opcions en un futur massa llunyà: a) veure cinema comercial als centres comercials, b) veure cinema a la carta a casa, c) veure cinema d’autor a les programacions públiques o privades amb ajuts públics sempre que siguin capaces de crear públic, i d) veure cinema als festivals de cinema internacionals on es pot veure el cinema que no es veu enlloc.

Aquests arguments se sustenten en el coneixement del sector i vaticinen un futur que només serà una mica ric per a la ‘cultura’ de la ciutat si es treballa en un projecte sòlid que aglutini els agents. Això vol dir: coordinar la programació existent i evitar la competència deslleial de les administracions i així deixar crèixer la societat civil i la indústria, fer programacions que interessin i que cobreixin els buits exitents, evitar les programacions gratuïtes, fer cinema infantil amb l’objectiu de crear el públic del futur, acondicionar les infraestructures existents perquè anar al cinema sigui un plaer i no un viatge als anys daurats del cineclubisme, crear un equipament de referència i no programacions ‘privades’, fomentar la formació, crear beques, crear o comprar algun esdeveniment cinematogràfic que sigui referència internacional i situi la ciutat i el Camp en el mapa cinematogràfic, preservar el patrimoni cinematogràfic, etc.

No treballar en aquestes línies comportarà continuar per un camí que ja hem iniciat fa anys: la desertització cultural del centre de la ciutat de Tarragona.

Nei Torrell Camps
Associació cultural Anima’t
www.webtcc.org