Des d’aquesta certa comoditat que la distància a la realitat de la ciutat em dóna i des de l’experiència de qui treballa en la programació d’una institució pública dedicada a la cultura contemporània en la que paraules com «innovador», «arriscat», «emergent» o «alternatiu» formen part del llenguatge quotidià. És des d’aquí, no pot ser d’una altra manera, que intentaré oferir una mirada a vol d’ocell a la geografia teatral d’una ciutat que enamora.
Una ciutat que hauria d’esdevenir l’espai d’expressió de la societat, una societat plural, multicultural i contradictòria. Perquè no la fan els arquitectes, ni els urbanistes, ni els polítics. El complex entramat de la ciutat d’avui el configuren les experiències dels ciutadans, els punts de trobada entre les més diverses veus, idees, identitats i expressions artístiques. En diàleg constant amb el patrimoni i els coneixements acumulats durant la seva història. Des de la meva distància no voldria dir, perquè no seria cert, que Tarragona no es mou. Que no crea espais d’experiència cultural. Tarragona camina.
Però la cultura ha de respondre, inevitablement, al món d’avui: i és necessari obrir camins a la creació contemporània. I parlant de teatre, m’atreviria a dir més, és necessari obrir camins al teatre, a seques. Amb una simple ullada a la secció dedicada a la cultura dels diaris, les webs i les revistes, n’hi ha prou per conèixer quina és la política teatral municipal, que sembla concentrada en un imprescindible teatre amb nom propi. Necessari, no cal dir-ho, amb una programació més que correcta, sens dubte. Però insuficient.
Cal donar espai a les veus més plurals i crítiques, al marge de la cultura oficial i de circuits comercials. A llenguatges artístics experimentals, transgressors. Sense por. Cal donar espai a la provocació, per ensenyar-nos a prendre postura i a entendre l’art. I és en aquest territori en el que el teatre ha d’exercir un paper protagonista: perquè educa en la diferència, augmenta la capacitat crítica, sacseja les consciències, entreté i emociona. I ho fa explicant i reinventant la realitat del món contemporani, les nostres inquietuds i els nostres conflictes.
Són aquestes experiències les que, malauradament, només estan en els racons més amagats de la ciutat. Si escoltes, les sents. Si les busques, les trobes. Tarragona està potencialment plena d’idees, autors, directors, actors, tècnics culturals, sales alternatives, creadors amb ganes de traspassar les fronteres. Només cal fer-les créixer, perquè hi són. I la política cultural impulsada des de les administracions te l’obligació de completar el panorama teatral fins convertir-lo en lloc de confluència de les més diverses alternatives i visions, de dotar la ciutat de noves idees, de mirades retrospectives i de creativitat.
Em sembla necessari que els gestors culturals de les administracions tarragonines surtin dels seus despatxos per anar a buscar aquestes propostes i aquests creadors, que donin el seu suport a ofertes culturals minoritàries, al costat de produccions pensades pel gran públic. Que recolzin iniciatives independents, sense intervenció, amb capacitat de crítica (auto), amb confiança i respecte.
Cal ser valent per apostar per la crítica i per la provocació, pels llenguatges arriscats i innovadors. Per la cultura independent. Però es una aposta sincera a la construcció de la ciutat dels ciutadans.
Berta Sureda, Programadora del CCCB · (www.cccb.org)
Maig 2004 Tarragona
Una ciutat que hauria d’esdevenir l’espai d’expressió de la societat, una societat plural, multicultural i contradictòria. Perquè no la fan els arquitectes, ni els urbanistes, ni els polítics. El complex entramat de la ciutat d’avui el configuren les experiències dels ciutadans, els punts de trobada entre les més diverses veus, idees, identitats i expressions artístiques. En diàleg constant amb el patrimoni i els coneixements acumulats durant la seva història. Des de la meva distància no voldria dir, perquè no seria cert, que Tarragona no es mou. Que no crea espais d’experiència cultural. Tarragona camina.
Però la cultura ha de respondre, inevitablement, al món d’avui: i és necessari obrir camins a la creació contemporània. I parlant de teatre, m’atreviria a dir més, és necessari obrir camins al teatre, a seques. Amb una simple ullada a la secció dedicada a la cultura dels diaris, les webs i les revistes, n’hi ha prou per conèixer quina és la política teatral municipal, que sembla concentrada en un imprescindible teatre amb nom propi. Necessari, no cal dir-ho, amb una programació més que correcta, sens dubte. Però insuficient.
Cal donar espai a les veus més plurals i crítiques, al marge de la cultura oficial i de circuits comercials. A llenguatges artístics experimentals, transgressors. Sense por. Cal donar espai a la provocació, per ensenyar-nos a prendre postura i a entendre l’art. I és en aquest territori en el que el teatre ha d’exercir un paper protagonista: perquè educa en la diferència, augmenta la capacitat crítica, sacseja les consciències, entreté i emociona. I ho fa explicant i reinventant la realitat del món contemporani, les nostres inquietuds i els nostres conflictes.
Són aquestes experiències les que, malauradament, només estan en els racons més amagats de la ciutat. Si escoltes, les sents. Si les busques, les trobes. Tarragona està potencialment plena d’idees, autors, directors, actors, tècnics culturals, sales alternatives, creadors amb ganes de traspassar les fronteres. Només cal fer-les créixer, perquè hi són. I la política cultural impulsada des de les administracions te l’obligació de completar el panorama teatral fins convertir-lo en lloc de confluència de les més diverses alternatives i visions, de dotar la ciutat de noves idees, de mirades retrospectives i de creativitat.
Em sembla necessari que els gestors culturals de les administracions tarragonines surtin dels seus despatxos per anar a buscar aquestes propostes i aquests creadors, que donin el seu suport a ofertes culturals minoritàries, al costat de produccions pensades pel gran públic. Que recolzin iniciatives independents, sense intervenció, amb capacitat de crítica (auto), amb confiança i respecte.
Cal ser valent per apostar per la crítica i per la provocació, pels llenguatges arriscats i innovadors. Per la cultura independent. Però es una aposta sincera a la construcció de la ciutat dels ciutadans.
Berta Sureda, Programadora del CCCB · (www.cccb.org)
Maig 2004 Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada